Espais singulars

El jardí del Baluard, la muralla i el Portal de Santa Madrona

Espais singulars MMB

Pere de Prada i Arana

Espais singulars MMB

Pere de Prada i Arana

Quan l’any 1854 va començar l’enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat de Barcelona, només un tram va ser preservat: la muralla medieval de les Drassanes Reials, el Portal de Santa Madrona i el Baluard de les Drassanes. Com que llavors el conjunt era encara una instal·lació militar, aquest tram de fortificació va resultar intocable, afortunadament per a la ciutat. El tram de muralla del segle XIV-XV és l’únic pany que queda, amb dues torres del segle XIII incloses. També en forma part el Portal de Santa Madrona, únic testimoni de les portes de la ciutat, que cada nit tancaven els barcelonins per a la seva protecció i control. I també és únic el baluard de les Drassanes (mig baluard en realitat), una estructura defensiva del segle XVII pensada per a la guerra moderna, resistent a l’artilleria i alhora preparada per ser una fortificació de fàcil defensa.

El conjunt de muralla i baluard, acabada la seva funció militar, ha esdevingut ara un espai enjardinat visitable, un racó secret de la ciutat, on és possible passejar amb la sensació de viure uns segles enrere. Aquest jardí i el Portal s’obren al públic el primer, tercer i quart diumenge de mes. El Consorci de les Drassanes Reials de Barcelona en té cura.

El jardí del museu

Espais singulars MMB

Pere de Prada i Arana

Espais singulars MMB

Pere de Prada i Arana

 

Entre 1802 i 1936, les Drassanes Reials de Barcelona van fer la funció de Parc i Mestrança d’Artilleria. Dins de les naus medievals i modernes hi havia tallers, foneries, magatzems, etc., i en els edificis annexes hi havia principalment casernes. El lloc on ara es troba el Jardí del museu era ocupat per uns edificis externs dedicats a laboratori i a feines relativament perilloses; per això quedaven fora del conjunt i a la part de darrere. Quan va iniciar-se la recuperació de les Drassanes Reials l’estiu del 1936, aquells edificis van ser aterrats i l’espai resultant va ser urbanitzat i enjardinat.

 

Amb els anys s’hi van plantar arbres, es va fer una bassa i es va anar domesticant l’espai, fins que als anys noranta aquest racó va quedar obert al públic com un jardí més de la ciutat. Més tard, amb la construcció del restaurant-cafeteria, l’accés al museu, la ubicació de peces de gran volum com el pont de comandament del Sayremar Uno o una grua del port, el Jardí ha esdevingut un espai deliciós i acollidor. S’hi fan activitats (especialment a la primavera i a l’estiu) i el Jardí és ocupat pel públic els caps de setmana. És ara un dels espais “especials” del museu.

MAUSOLEU ROMÀ

Durant la intervenció arqueològica realitzada a les naus de ponent de les Drassanes Reials entre els anys 2010 i 2012, va sortir a la llum una zona ocupada per una necròpolis romana datada entre els segles I i IV dC. D’aquella troballa, es va decidir incorporar al discurs museogràfic de l’MMB una estructura funerària rectangular identificada com a mausoleu i conservada in situ.

L’estructura del mausoleu que trobareu en la vostra visita a les naus de l’MMB és de planta quadrangular i de 2,1 m per 2,6 m, aproximadament. La construcció està realitzada amb pedra de Montjuïc (gres) i, al terra interior, s’hi poden observar els retalls on hi havia dipositades diverses urnes.

El jaciment arqueològic estaria vinculat a una via marítima d’entrada a Barcino. S’hi van identificar tant inhumacions, fins a 19, com incineracions, 11 urnes i 3 estructures cineràries. A l’interior del mausoleu s’hi van trobar dues urnes de vidre amb restes de cremació i diversos elements d’ivori, fusta i ferro que han estat identificats com a pertanyents a un llit funerari (lectus funebris).

 

Les fonts clàssiques ens parlen d’aquests tipus de llits com a element de prestigi, assenyalant l’estatus del difunt segons el material emprat en la construcció. La tradició del llit funerari, que ve de l’Orient, ja la trobem a Egipte i Grècia i a la península Itàlica es comença a estendre amb la civilització etrusca. La majoria de les restes documentades van des del segle III aC fins al segle II dC, moment en què comença a imposar-se el ritual d’inhumació davant del d’incineració. A Itàlia, especialment al voltant de Roma, és on s’han conservat més restes, però n’hi ha també a altres parts de l’imperi com a Britània, i Hispània. Pel que fa a Hispània, se n’han documentat a la Tarraconensis, la Bètica i la Lusitània.

Aquesta troballa singular, per la poca presència de restes arqueològiques d’aquest tipus de ritual a la península Ibèrica, ens mostra també l’extraordinària història del recinte de les Drassanes Reials de Barcelona, memòria viva de la ciutat.