13 de novembre del 2002. S.O.S. Aquella crida de socors va convertir-se en un desastre ecològic de grans dimensions. Veient les imatges a les notícies el cor se m’encongia. No em podia quedar al sofà, vaig anar-hi a donar un cop de mà. Jo des de Barcelona, tu des de València. I allí ens vam trobar, al poliesportiu del poble quan deixàvem de ser la marea blanca que combatia la marea negra i una parella de jubilats ens repartien entrepans. Treball dur, just l’acabàvem de treure i la negror tornava a venir d’aquell mar ferit de mort, però el somriure dels qui hi érem ens omplia d’energia i seguíem endavant.
El paisatge començà a recuperar la seva bellesa, i tu i jo, ja sense ulleres de protecció, ens miràvem segurs de la decisió presa. Aquí hem plantat les nostres arrels, ben a prop de l’oceà que ens va unir.
Atlàntida
