“Vine, tan celebrat Ulisses...”
Encisat per la melodiosa veu de les sirenes i la inefable promesa de tornar més “ple de ciència”, es deslligà de les aspres cordes. Dues belles figures alades l’enlairaren.
El mar i la nau, des del cel, cada cop més lluny. Les figures alades li cantaven a cau d’orella secrets del mar, de l’univers, de l’home. El temps semblà aturat. Després, només silenci.
Una brisa suau el despertà sobre la platja, acaronat per Telèmac, fill estimat. Era a casa, notava l’olor. Guaità el mar i el cel buscant les sirenes, agraït de regals tan preuats.
Ara sabia que només ment i cor han de ser la guia, que les guerres sempre són mort.
I va compartir tot l’après al llarg dels segles, beneït per la immortalitat concedida. I l’home va oblidar les lluites, el poder.
I el secret de les sirenes ja no ho va ser...
Faery
