13 de novembre de 2002. S.O.S.
Va ser la crida que no vam saber escoltar i el principi de la meva fi. Un tsunami altament mortífer que ha xuclat tot els colors, imperceptiblement, de forma lenta, inexorable. Un vessament silenciós que ha escampat una metzina densa, pesada i negra, opaca, opressiva. No tinc capacitat ni mitjans per aturar-la, no em puc salvar.
Respiro, encara, amortallada d'una negror relliscosa, asfixiant, pudent, que s'adhereix a cadascun dels racons del meu cos.
Aviat ja no tindré forces; fa massa hores que no menjo res.
Em puc considerar morta; no soc capaç d'intervenir, d'actuar. Llenço un crit agut, l'allargo fins a l'horitzó.
Amb dificultat, amb pena, avanço per la roca i finalment em deixo caure en aquest llot negre, que engoleix i esborra qualsevol rastre de mi, per sempre més.
Amortallada
