El confinament és un protocol molt normalitzat en els museus. Els tècnics que gestionem les col·leccions ho tenim totalment normalitzat en el nostre dia a dia: abans d’entrar qualsevol objecte a les reserves cal fer un informe sobre la seva salut: l’estat de conservació de l’artefacte. Cap material nou ha d’entrar en contacte amb les col·leccions/fons ja guardats al dipòsit sense un estricte protocol d’ingrés que inclogui un aïllament temporal en una sala separada de la reserva. D’aquesta manera, ens assegurem evitar futures patologies del nou vingut, que puguin contagiar després a la resta de materials “sans” del Museu i provocar una perillosa plaga o “pandèmia patrimonial”.

 

Mesos enrere, Isabella Soligo, estudiant de la 1a edició del Màster Oficial en Conservació i Restauració de Patrimoni Fotogràfic començava les seves pràctiques curriculars a l’arxiu fotogràfic del Museu. Estava elaborant un informe sobre l’estat de la qüestió i la proposta de tractament adequat per un parell de col·leccions fotogràfiques. Paradoxalment,  els protocols del confinament fotogràfic es van interrompre pel seu propi confinament: la pandèmia en la que estem tots immersos.

 

Negatiu de la varada del Villa de Calella

Hem escollit una de les plaques de vidre “confinades”, a l’espera del seu tractament i l’adequació final junt amb la resta de suports de vidre de la sala de reserva. Es tracta de la varada del pailebot  Villa de Calella, el 26 de desembre de 1918 a la platja de Calella. Va ser l’últim veler construït en aquesta platja. Segueix viu el misteri sobre la data en que va desaparèixer quan va naufragar al Cap de Tortosa.

 

Es tracta d’un negatiu en placa de vidre amb emulsió de gelatina i plata. Aquest tipus d’emulsió va significar un enorme canvi en la manera de treballar de fotògrafs i va marcar el naixement de la indústria fotogràfica a partir de 1880. Aquestes plaques no requerien de preparació prèvia, disminuint la quantitat de material a ser transportat pel fotògraf, i a més oferia major sensibilitat que altres processos fotogràfics, acotant el temps d’exposició. Donat que era produïda en gran escala i es podia emmagatzemar per llargs períodes, la placa de vidre  va col·laborar, entre altres factors, a expandir l’art de la fotografia als aficionats.

 

Tractament

Aquest negatiu es trobava trencat en dues parts, amb força brutícia adherida sobre la cara del vidre. Havia patit atac biològic, com es demostra per la presència de ramificacions blanques, característiques de les hifes formades per fongs. Encara que l’aparença era de fongs inactius, es va considerar prioritari el seu tractament per evitar qualsevol proliferació als objectes circumdants.

 

Pel costat del suport, es va higienitzar amb una solució apta per eliminar les restes de material orgànic (fongs), prenent totes les precaucions per no humitejar l’emulsió que podria ser greument afectada. Pel costat de l’emulsió, es va aplicar una neteja delicada per retirar les partícules de pols en superfície amb pera d’aire per evitar qualsevol abrasió per contacte amb la imatge.

 

Existeixen moltes tècniques possibles per tornar a adherir plaques de vidre trencades. No obstant això, en l’àmbit de la conservació i restauració de patrimoni fotogràfic, ens enfrontem amb dos dilemes, un ètic i un altre pràctic. La intervenció d’un objecte ha de ser reversible i, al afegir un adhesiu modern en un objecte històric, estem canviant la seva naturalesa i equilibri sense saber al cert com reaccionarà en el futur. El dilema pràctic es refereix al volum d’objectes que necessiten ser intervinguts quan tractem amb fotografies que és sempre superior als recursos humans i materials disponibles per a la seva conservació.

La resposta per a aquests qüestions ve del món digital. Un cop higienitzats els materials, i abans de trobar solucions per al seu emmagatzematge a llarg termini, digitalitzem la peça. Amb l’arxiu digital les institucions poden oferir al públic la possibilitat de consultar el material històric de manera sostenible (s’evita desplaçaments i manipulació), i respectuosa amb l’objecte patrimonial a través de la restauració digital de la imatge. Aquest és el resultat:

 

El tractament digital també ens permet conèixer la imatge en positiu, canviant significativament l’apreciació dels detalls.

 

Us convidem a que vegeu algun exemple d’actuacions en plaques de vidre que tenen problemes de conservació, elaborat per Isabella Soligo: MMMB_INFORME DE CONDICIONES_Isabella Soligo

 

Post escrit per Isabella Soligo Gama, Conservadora i restauradora de document gràfic i fotografies; i Silvia Dahl, conservadora de l’MMB