MARINER

    • +16 ANYS
    • 2.06.2020

    Em vaig ofegar el primer dia de primavera de 1878. I us asseguro que vaig lluitar aferrissadament per sobreviure. Però finalment, el mar em xuclà, lentament... Al poc, la claror minvà, i m'envoltà una foscor mortuòria.

    Allà, deixà de respirar.

    Vaig morir aviat. És un estat d'ànim alterat, semblant al presagi d'una travessia maleïda.

    Sentí ira. I em maleí a mi mateix per haver mort. Perquè ara he après que no ens podem fiar de la calma, que és millor defugir de la tempesta que solcar-la, que no podem baixar la guàrdia per reverenciar un poderós crepuscle.

    Vaig començar a respirar de nou quant el contramestre em colpejava els pulmons a coberta. Els hi va costar rescatar-me.

    - Ha tornat.... – Murmurà.

    I tota la tripulació parà l'oïda, com si el temps s`hagués aturat. D`ençà d'aquell dia, tots m'anomenaren “Mariner”.

     

    NAU

ÚLTIMS RELATS / ÚLTIMOS RELATOS