Marina

    • +16 ANYS
    • 24.04.2020

    Ona... Marina... Mar i Ona.

    L’aigua brilla, transparent. Color turquesa... Color d’olor de mar. Tanca els ulls, i es deixa acariciar pels seus cabells salats de massa aigua salada. Inspira dolçament, mentre juga amb un tauló de fusta que s’ha desprès de la petita embarcació. “I per aquella carretera de llum ampla i quieta passava la meva Cristina amb el ruixador engegat, i jo anava a dalt del seu llom abraçat al meu tauló”. Somriu, mentre recorda les dolces paraules d’un conte salat.

    I una veu, que li arriba com una remor esmorteïda per la fressa del mar, dolça, com el vaivé de les ones. Efímera, com la pols de les estrelles.

    Ona...

    Una veu que la crida, que l’invoca, perquè es reuneixi amb ella. Al cor del mar.

    És tard... Deixa que el mar s’emporti la sorra que aquell dia no vam llençar.

     

     

    Enif

ÚLTIMS RELATS / ÚLTIMOS RELATOS