Drassanes

    • +16 ANYS
    • 6.05.2019

    El costellam apuntava al cel de manera tràgica. Banyes de fusta que havien solcat mil mars. Cap drassana podia reparar aquell dolor. Ni el seu, ni el del vaixell exhaust després del naufragi. Cercaria durant anys tornar a ser mirat amb la intensitat que ho va fer la sirena. Tant li fa el perill. Del risc de navegar pels carrers, ara amb les mans a la butxaca, i sense feina, no en sap res. L'estela de les escates, refulgents sota el sol de migdia, el va fascinar. Volia que les seves mirades es trobessin, i ho va aconseguir per uns instants. Massa Leviatans de paper, com el catxalot blanc d'en Melville. Aquell peix dona, era ben real. I la foscor que el feia embogir quan ella submergia el seu cos, deixant-lo sol a coberta, amb el plor de la sal i els crits dels mariners atemorits.

    fusta vella

ÚLTIMS RELATS / ÚLTIMOS RELATOS

mmb microrelats

El mar t’inspira?
Envian’s el teu relat!

PARTICIPA!

Col·laboren