Oh, mar!, voldria dir-te aquest poema.
Em desfaré d’allò que m’engavanya,
el vell farcell oblidaré a l’arena,
prendré el meu tosc llagut lliure d’amarres
cercant somnis, miratges i quimeres.
Llarga és la travessia i no hi ha espera.
Vuit vents del món inflen les meves veles,
l’esbull dels meus cabells em dona ales
i m’omple l’ambrosia de saber-me
que soc aquí només per llevar àncores,
la xarxa remuntar i acomplir reptes.
I encar que el fred se’m clavi dins l’ossada
i la por se m’arrapi entre carn i ungla
i encar que s’escantellin les respostes
i totes les certeses se m’esbravin
i penes i dolor se m’arraïmin
i el tel de terra ferma s’esparraqui,
he de seguir endavant sense cap treva.
De tant lluitar amb les ones m’esbaldrego,
empassant-me glopades de salmorra.
Jugar a cara o creu, no hi ha més pacte,
i recollir un polsim de recompensa.
JanPau
