A veles plenes

    • +16 ANYS
    • 20.02.2020

    Oh, mar!, voldria dir-te aquest poema.

    Em desfaré d’allò que m’engavanya,

    el vell farcell oblidaré a l’arena,

    prendré el meu tosc llagut lliure d’amarres

    cercant somnis, miratges i quimeres.

    Llarga és la travessia i no hi ha espera.

     

    Vuit vents del món inflen les meves veles,

    l’esbull dels meus cabells em dona ales

    i m’omple l’ambrosia de saber-me

    que soc aquí només per llevar àncores,

    la xarxa remuntar i acomplir reptes.

     

    I encar que el fred se’m clavi dins l’ossada

    i la por se m’arrapi entre carn i ungla

    i encar que s’escantellin les respostes

    i totes les certeses se m’esbravin

    i penes i dolor se m’arraïmin

    i el tel de terra ferma s’esparraqui,

    he de seguir endavant sense cap treva.

     

    De tant lluitar amb les ones m’esbaldrego,

    empassant-me glopades de salmorra.

    Jugar a cara o creu, no hi ha més pacte,

    i recollir un polsim de recompensa.

     

    JanPau

ÚLTIMS RELATS / ÚLTIMOS RELATOS